dijous, 21 de març del 2013

Dia Mundial de la Poesia

Fa uns anys, la UNESCO va fixar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. La Institució de les Lletres Catalanes commemora cada any la jornada amb un seguit d'actes arreu de Catalunya i amb la difusió d'un poema d'un autor català. Enguany l'escriptora triada és la tortosina Zoraida Burgos. Aquí teniu el seu poema:

     Només la veu

     Emmudit el vent,
     inventem el silenci, l'equilibri.
     Només la veu, el poema,
     atansa espais oberts,
     acull el temps
     -arena que sense pietat
     llisca i no es detura-,
     arrela l'instant, tan fràgil.
     Només la veu, el poema,
     desxifra la clau, el somni,
     el so profund dels morts,
     els signes ara obscurs de la mirada,
     la ferida encesa dels amants,
     la vermellor dels núvols
     a trenc d'alba,
     els contrallums opacs dels paisatges
     i les llunes surant sobre les aigües.
     Només la veu, el poema,
     dissol els temps dels verbs,
     sotmet l'oblit.
     El vers reté als dits el gest,
     el calfred intacte de la pell.

El poema dóna protagonisme total a la veu, al poema, al vers (fixeu-vos en la repetició del títol en els versos 3, 9 i 18). Una realitat tan menuda com el vers té un poder immens. És capaç d'atansar espais oberts i alhora d'arrelar l'instant. La simple constatació d'aquest fet ja n'és la prova i la demostració: en el vers 8è queda "arrelat l'instant", amb la fixació per escrit d'aquesta idea.

Té també el poder d'ingressar en el món dels somnis per desxifrar-ne la clau, així com de penetrar en la mort, en l'amor i en el temps. La part central del poema ve a ser, en aquest sentit, una enumeració de les facultats que posseeix aquesta realitat que anomenem poema. És capaç, a més, de superar l'obstacle del temps i de triomfar amb la pervivència per damunt de l'oblit. Els versos dels clàssics ho testimonien.
 
Tenim aquí, doncs, un magnífic cant a la paraula, a la veu, expressada en forma mètrica. Un cant ben apropiat per llegir avui i per celebrar cada dia. Llegir ens fa sentir calfreds d'emoció. 

diumenge, 17 de març del 2013

17 març: dia de la poesia catalana a Internet


En la celebració d'este dia, que fa present a la xarxa la vitalitat i la riquesa de la poesia (i per extensió, de la literatura) catalana, llegim un poema de Gabriel Ferrater, una de les grans plomes líriques de la segona meitat del XX, que volgué extraure la passió de la vida i decidí no viure més enllà dels cinquanta anys.
 
Es tracta del poema "El distret":

          "Segur que avui hi havia núvols,
          i no he mirat enlaire. Tot el dia
          que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
          i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
          Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
          Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
          Que demà me'n recordi. L'altre dia
          vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
          d'un terrat, una noia que s'havia
          rentat el cap, amb una tovallola
          damunt les espatlles, s'anava passant,
          una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
          Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
          Eren les quatre de la tarda, i feia vent."


Formalment, se tracta d'una tirallonga de catorze versos anisosil·làbics (amb un nombre de síl·labes diferent cada vers), d'art major i blancs (sense rima). Característiques mètriques prou habituals en la seua obra poètica, que dóna prioritat al fons i a l'expressió de la intimitat de l'autor, més que a una perfecció formal clàssica. Però compte, que això no implica que negligeixi l'aparença.

Fixem-nos en el contingut. Pot cridar l'atenció l'estil narratiu, com de qui ens explica una situació personal viscuda i no gaire allunyada de la quotidianitat. Respon també al seu desig d'intel·ligibilitat. El títol se'ns exemplifica en el versos 2-4, amb una successió marcada pel polisíndeton. Els tres versos següents (5-7), a través de la juxtaposició oracional, ens traslladen a la reflexió que la veu poètica es fa d'un fet tan aparentment irrellevant com anar distret. En realitat, són els versos que ens condueixen cap al motiu essencial del poema, el que es desenvolupa al que podríem dir la segona part de la composició, situada entre els versos 7 i 14.

Dona pentinant-se el cabell (Edgar Degas)
Noia pentinat-se (E. Degas).
 Extret de  http://www.locantich.cat
El que hi descobrim no és original: una noia es pentina els cabells. Això és el fet que distrau l'autor però també, precisament, allò que fa que centre la seua atenció i s'oblide de la resta. La sensibilitat (i fins erotisme) que traspua l'escena travessa fronteres i èpoques. És un motiu clàssic de l'expressió artística universal (literatura, pintura, escultura...), amb manifestacions també en un sonet de dos dels nostres autors, Gerard Vergés i Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Els tres evoquen aquest fet a través d'una comparació o d'una metàfora. Vegem-ho.
 
En el cas del poema que acabem de llegir, a Ferrater els braços de la noia li fan pensar en les branques d'un arbre molt alt. En el rector de Vallfogona, se'ns presenta una batalla entre el cabell negre i la mà, que porta una pinta de marfil. En Vergés, el sonet situa l'acció en un entorn marítim idíl·lic i el poeta arriba a preguntar-se si la noia és una sirena. Comproveu els dos últims en este enllaç amb el blog de l'escriptor Jesús M. Tibau: http://jmtibau.blogspot.com.es/2007/11/dos-poemes-de-noies-pentinant-se.html.
 
Fins i tot podríem trobar-hi una reminiscència bíblica, si ens remuntem al moment en què el rei David es fixa en una dona tot i que, en este cas, en lloc de pentinar-se la noia (Betsabé) s'està banyant. El rei hebreu la troba desitjable i provoca indirectament la mort del marit Uries, cosa que comporta la posterior reprensió del profeta Natan (2 Sa 11, 1-4).
 
El poema de Ferrater acaba amb una constatació que dóna versemblança a l'anècdota: "Eren les quatre de la tarda, i feia vent". 
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 19 de gener del 2013

"Nura", de Ponç Pons


Platja de la Marquesa, Delta de l'Ebre
Ponç Pons és un poeta menorquí, un poeta diferent. Diferent, potser, per ser menorquí? Ell mateix diu, al prefaci del llibre Nura, que “la meva irrenunciable, però difícil, condició d’illòman menorquí m’ha duit a ser estranger pertot”. Ja l’homofonia del seu nom sembla una invitació al joc lingüístic. De fet, se tracta d’un escriptor que conrea gèneres diferents. M’atreviria a dir que és una veu clara i sense complexos, plena de referències cultes, les quals no s’està de compartir amb el lector (trobareu una interessant guia al final de l’obra per entendre aquestes referències). Però també una veu sensata, transparent i amb una ètica envejable (he gaudit del plaer d’escoltar-la en alguna ocasió, més ençà de versos i rimes).
En els versos següents, corresponents al poema “Suor de calç”, del recull Nura (premi Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica) adquireix un to de sentència, a través de frases contundents que semblen independents entre elles, i que transmeten la idea que la seua pàtria és la poesia, però no amb exclusivitat ni tancament. S’expressa amb total convicció, deixant entreveure influències bíbliques i evidenciant mestratges múltiples, amb una estima —i una exigència— innegable per la pròpia cultura:

                               La bondat i el perdó sé que ens poden fer lliures
                               Crec que Déu més que encens el que vol és justícia  
                               Com es pot salvar mai la cultura d’un poble
                               de bell catalanesc que engendra caïnites!
                               El poder que corromp desvirtua sintagmes
                               La vivesa del savi és viure i deixar viure
                               Tant de camp devastat tantes cales rompudes
                               Ja no em queda més pàtria que la biblioteca
                               Cada nit fins molt tard entre llibres i espelmes
                               amb el Rèquiem de Mozart vull fer que els mots fruitin [...]

En els dos últims versos comparteix amb el lector el procés de composició poètica (recordeu l’última estrofa d’aquell poema carnerià?: http://unversununivers.blogspot.com.es/2012/03/el-plaer-tambe-descriure.html.  En el mots, a més, hi descobrim saviesa, justícia, poder, bondat, perdó, llibertat... No s’hi posa per poca cosa, en  Pons. Al final del poema, gira la vista enrere per retrobar-hi l’al·lot de joventut en una època grisa:
                            
                        Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
                               que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
                               Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
                        Dintre meu duc encara l’al·lot de les golfes

Formalment, crida l’atenció el fet de no emprar gairebé signes de puntuació, no hi ha punts ni comes que emmarquen sintagmes. El vers esdevé mesura d’expressió sublim. I això ens porta a valorar l’aspecte mètric. Nura el formen set poemes amb un total de 607 versos. Tots els poemes estan formats per una tirallonga seguida de versos, sense punts i a part i sense particions estròfiques, la qual cosa ens suggereix que el pensament li flueix lliure, i que tot el que expressa forma part del seu jo i no es pot entendre aïlladament.

Pel que fa al recompte sil·làbic, tots els versos són dodecasíl·labs, i l’aspecte potser més remarcable és l’obsessiu ritme anapèstic que flueix insistentment vers rere vers. Recordeu que aquest ritme resulta de l’alternança de dos síl·labes àtones (A)i una de tònica (T), en aquest ordre. Comproveu-ho en els tres versos següents del poema IV, “Insulària”:
                        
                        Un poema pot ser rellegit un mandala
                         A   A  T  A   (A)   T    A  A  T    A     A    T

                               una forma de crit un intent d’oració
                        A A   T    A    A   T     A   A   T     A   A  T

Cada vers com un mantra i els mots una agulla
                                 A   A    T       A     A    T      A   A       T      A    A  T

Si hi teniu l’oportunitat, deixeu-vos capturar per Ponç Pons, una veu madura i compromesa, farcida de records i delerosa de vivències. I si en voleu sentir una versió musicada, Guiem Soldevila ha traslladat al pentagrama el llibre Nura. Feu-ne un tastet, no està gens malament: http://www.youtube.com/watch?v=KtpEqqzcHkw.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Ulisses, Riba... Manu





“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,
l’illa de l’últim adéu, on es va inclinar el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits, deixaven
que n’exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! Com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l’ombra.”

Així de magnífica comença la setena de les Elegies de Bierville, del noble i egregi Carles Riba. En l’evocació del viatge d’Ulisses, de retorn a la seua pàtria, se m’ha fet present el nostre company viatger que aquest estiu, inesperadament, tristament, ens va deixar.

El poeta, exiliat de la seua terra els anys posteriors a la Guerra Civil, se sent identificat amb l’heroi grec que, en aquesta elegia, arriba a atènyer Ítaca ―la pàtria anhelada― tot i el son profund en què caigué quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis (versos 7-8). Així mateix se’m presenta l’adéu de l’estimat Manu, adormit en un periple de somni, viatjant sobre un mar en calma cap al ponent, ebri d’experiència i de coneixences. Arribat a Ítaca prematurament, reunit amb els seus, nosaltres ―“reials mariners”― quedem testimonis del que els seus ulls veieren i visqueren per l’ample mar del món i per la petita república rapitenca.

Tota elegia presenta un to dolgut, d’enyorança i nostàlgia, sentiments evidents que se m' aferren en recordar Manu. En ocasions no m’acabo de creure encara que ja no siga amb nosaltres. Tanmateix, i navegant elegies enllà, no em puc estar d’acabar citant altres versos de l’autor (vv. 61-68 de l’Elegia X), en què el poeta manifesta la pervivència de l’ànima amb l’embolcall de l’amor, que ens salva:
 
“Déus fraterns! Així abeurat i inundat del meu propi
pur retorn, he passat, ànima endins, cap on sou,
més enllà de la infància, vosaltres amb mi, en el somriure
de la certesa, un sol fi: jo el gloriós instrument
i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me, oh vida
recomençada! en tu, com en l’impuls i el treball
i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu,
no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet.”

Fins aviat, Manu!

dimecres, 23 de maig del 2012

Jaume Vidal Alcover: generós des de la intimitat

Imatge d'una casa de Siena
El següent poema d'aquest autor mallorquí (1923-1991) destaca per la claredat del sentiment: l'estimació. Una claredat, però, no exempta de complexitat en l'expressió: des de la dificultat pròpia del poeta per manifestar en paraules tot l'amor que sent, fins a l'assumpció de dos vides: la seua pròpia i la que li fa viure l'estimada, com queda palès a la tercera estrofa.

El poema es titula "Ja no cal més" i pertany al recull L'hora verda, de 1952. Fixeu-vos en la primera estrofa. Recorda l'estil d'algun dels poemes de Martí i Pol. D'altra banda, a part d'un tret lingüístic propi del dialecte balear (1a persona del singular del present d'indicatiu sense desinència: "t'estim"), l'ús de la figura de l'epanadiplosi (repetició d'un mot a l'inici i final d'un vers o clàusula) n'accentua el lirisme i la sinceritat del sentiment.


                                        T'estim, i t'estim tant, que no podria
                                        dir-te com t'he estimat i com t'estim.

                                        I fa temps i fa cels i flames, ones,
                                        estrelles, calendaris plens de festes
                                        i romanins, ous de colors, confits...

                                        Fa vides que t'estim, fa dues vides:
                                        tota la que t'estim, martiritzada,
                                        i aquella, armada, la més bella, tota
                                        la que m'estimes.
                                                                    Ja no cal més, dorm.


El poema sembla progressar gradualment: tres estrofes, cada una d'elles amb un vers més que l'anterior. El poeta necessita avançar cap al reconeixement que la vida més bella és la que ha trobat en ella, que li correspon en l'amor. Després d'això, d'aquesta plenitud, la tensió lírica queda relaxada, cosa que s'evidencia en el trencament de l'últim vers, en què ja està tot dit i, per tant, no cal més que el repòs. Mètricament, se tracta d'una composició de nou versos decasíl·labs sense rima, per tant versos blancs.  

Jaume Vidal Alcover és una veu singular dins la literatura catalana. Tocà diversitat de gèneres, com la narrativa, l'assaig, la poesia o el teatre; també la traducció. A la seua procedència mallorquina cal afegir el contacte amb poetes castellans i francesos, especialment, cosa que li donà un estil ric i variat, però sempre des de la sinceritat i des de la voluntat de compartir el seu jo més íntim a través de grans temes com l'amor, la mort o el sofriment. En llegir-lo, un pot trobar-hi plenitud i alhora un cert to de tristesa, un sentiment elegíac i una religiositat latent.




divendres, 4 de maig del 2012

Vinyoli: poeta o manobre

Joan Vinyoli és un gran poeta que va destacar pel tractament de temes com el pas del temps i de les hores, la proximitat de la mort i la visió sobre la mateixa poesia. El poema següent porta per títol "Manobre", i en ell identifica el poeta amb un manobre que ha de construir un edifici. Mireu la primera estrofa, que comença sense més preàmbuls:
                                    
                           Ésser poeta: bastir
                           sempre en el buit, sense fi,
                           paraula a paraula una obra
                           que es perd endins de l'espai;
                           ser-ne tan sols un manobre
                           i no sentir-se mai pobre,
                           ni no desistir-ne mai.

És la tasca continuada que li va omplir la vida. Segons ell, la poesia s'aprèn sobretot en la lectura dels grans poetes i en l'ensenyament dels mestres. Per a ell, Rilke, Riba o Holderlin foren els seus poetes predilectes, els seus "mestres", o -seguint la metàfora del poema- els seus paletes.

Després d'anar construint un edifici tan alt, al poeta li agafa vertigen, perquè en coneix l'origen (ell mateix) però no el final. En l'última estrofa s'adona que l'edifici que ha anat construint no és pas modest:
                       
                                     Flamígera catedral
                                     d'impuls i de paciència:
                                     contra el fugaç, persistència,
                                     contra el caduc, resistència,
                                     contra els somnis, evidència
                                     de vertebrada existència.
                                     Oh aventura total!

Perquè la construcció d'un poema i, al cap i a la fi, de tota una obra poètica, és talment com una aventura amb tots els seus ingredients. D'aquests versos, ens podem quedar amb el fet que el poeta no ha de "sentir-se mai pobre" i també amb tots els substantius que revelen els valors que ha de treballar qualsevol que vulga ser poeta, i m'atreviria a dir qualsevol que vulga assolir els seus reptes, perquè quina aventura més plena hi ha a la vida que arribar a ser un mateix?

dissabte, 14 d’abril del 2012

Gerard Vergés: "l'home és la memòria"

"Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
   Parlo de la verdor d'un delta immens."
Desembocadura de l'Ebre: riu, mar i arrossars en esplendor

Amb aquests versos s'inicia el poema "Parlo d'un riu mític i remorós", de Gerard Vergés (Tortosa, 1931). Se tracta d'un dels grans noms de la poesia catalana actual, que va rebre el premi Carles Riba de poesia el 1981 per L'ombra rogenca de la lloba i fou mereixedor de la Creu de Sant Jordi el 1997, entre d'altres guardons.

El paisatge -en especial el riu Ebre-, els records i el gust pels autors clàssics configuren el poeta i li proporcionen una veu lírica singular, amb les raïls enfonsades a la terra que trepitja i amb l'expressió clara i rica, culta sense ser afectada, a estones desenfadada, a estones elegíaca.

Del poema que comentem, en podem deduir una necessitat de pervivència estretament vinculada al territori; l'anàfora de la forma verbal "parlo..." -repetida vuit vegades- traspua la voluntat del poeta de deixar constància que ell és, precisament, allò que ha viscut. Fixeu-vos en la segona i tercera estrofes:
                        
                                   Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
                                   parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
                                   de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
                                   (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

                                   Parlo d'un riu antic, solcat encara
                                   pels vells llaguts: els últims, llegendaris
                                   i carregats de vi, de llana, d'ordi,
                                   i amb mariners cantant sobre la popa.

Vergés té l'habilitat d'aglutinar present i paisatge pretèrit amb l'evocació d'un tipus de vida que sabem acabat, però viu encara en el record i en el testimoni del riu que flueix incessant. La descripció conclou amb una última estrofa de marcat cromatisme, per bé que pàl·lid i platejat:

                                   Parlo d'un lent crepuscle que posava
                                   or tremolós a l'aigua amorosida,
                                   punts de llum  a les ales dels insectes,
                                   solars reflectiments als ponts llunyans.

L'últim vers, aïllat, a la manera d'epigrama, expressa de manera condensada moltes de les característiques de la sensibilitat del nostre escriptor:

                                   Dolça remor de l'aigua en el record.

És, en resum, aquella veritat que tornem a trobar de manera més definitiva en l'últim dels versos de la composició "Fràgil com un vidre és la memòria":
                                   De cop comprenc que l'home és la memòria.


dimecres, 11 d’abril del 2012

Màrius Torres, encara


Posta de sol al Port nevat (Tortosa)
Ens trobem al primer mes complet de la primavera i el poeta lleidatà, de qui ja hem parlat, ens deixa escrits uns versos amb aquest mateix títol, Abril:

Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s'emmirallen a l'
estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
                                                            l'ombra rosa dels arbres de Judea,
                                                            l'ombra grisa dels cinamons.

La descripció del paisatge presagia l'arribada del bon temps, però són evidents encara les reminiscències de l'hivern. L'última estrofa, amb el sol com a protagonista, ens deixa amb la recança final, que és el mot clau que fa de pont entre el paisatge i el jo del poeta:
                             
                              S'han acabat les violetes.
                              Cap al tard, la boira s'esmuny.
                              Xopes de blau, arribaran de lluny,
                              un vespre càlid, orenetes.

                              El sol, un vell sense esperança,
                              tímid com un infant s'acosta;
                              i cada tarda, quan se'n va a la posta,
                              té una mica més de recança.

L'antítesi metafòrica vell-infant ens parla aquí d'un Sol que no és el poderós astre rei i que, a més, necessita d'un decasíl·lab quan marxa cap a la posta -dins un poema en què el 1r, el 2n i el 4t vers de cada estrofa són octosíl·labs. 






divendres, 6 d’abril del 2012

Màrius Torres: l'anhel d'eternitat

Aquest poeta lleidatà, mort a l'edat de 32 anys per culpa d'una malaltia -enguany fa justament 70 anys-, ens ha llegat una poesia propera, vital i gens presumptuosa, marcada -entre altres aspectes- pel seu estat de salut, la religiositat i per temes com la mort, el temps o la natura. 

L'expressió del dolor (el personal i el del país) no cau mai en el patetisme i la sinceritat de la seua veu queda palesa, per exemple, en aquest sonet dedicat Al present:  

        Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat
        i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
        jo en dreço davant teu, oh Present!, despullat
        de somnis massa vells i de records ja lassos.

       
        El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.
        Cal un petit espai a la meva poquesa.
                                                              Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,
                                                              podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Després de parlar de Déu, de l'eternitat, del futur... sense rodejos, en els tercets el poeta ens deixa una frase que ben bé podria haver estat el seu propi epitafi, i que sobta per l'expressió planera d'una realitat inabastable (fixeu-vos en el tercer vers del primer tercet, entre guionets):

                         Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
                         m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
                         -L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

                         Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,
                         és sols aquest afany, tan difícil de dir,
                         de viure en un present una mica més ample?

Al poeta, el passat se li desfà i el futur l'enlluerna i, per tant, el present és allò que l'ha de perpetuar. D'aquí el seu anhel d'eternitat. I d'aquí també que, tot reconeixent la llavor divina que li és connatural, evidencie l'afany de fer etern el present. Uns versos, a més, força apropiats en aquest dia de Divendres Sant en què, seguint el paral·lelisme bíblic, la llavor divina -Jesús- és soterrada per després donar fruit i esdevenir eterna. Probablement Màrius Torres ja haurà saciat la seua set.