dimecres, 28 de març de 2012

El plaer, també, d'escriure

Capvespre a la Toscana
Assaboriu la primera estrofa del poema A hora foscant, de Josep Carner:
          És tard, els camins ja no em tempten.
          I us sé del verger dins el clos,
          caiguts, trepitjats en la boira,
          oh dies, oh fulles, oh flors!
 
 
Al capvespre, quan se fa fosc, el poeta ja no se sent còmode pels camins, ja no desitja vagarejar. Els dies són trepitjats, passen i cauen com les fulles que evidencien el pas de les estacions. Les seues passes "es tornen furtives" i hi ha una cosa que l'atrau indefugiblement. Què serà?  La clau ens la dóna l'última estrofa:
          I em criden el llum a la taula
          i algun voleiant pensament,
          la vella cadira malmesa
          i un full de paper malcontent.

Una veu com la de Carner, "príncep dels poetes", no podia deixar de referir-se a la pròpia escriptura, a la necessitat de compondre versos. No heu tingut mai la sensació que alguna cosa us crida, us estira cap a una taula, amb l'objectiu de posar per escrit el que us passa pel cap? La poesia és un mitjà sublim que acompleix aquest plaer. I posat en ploma d'artistes, aquest plaer esdevé, també, mestratge per als lectors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada