Ulisses, Riba... Manu



“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,

amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,

l’illa de l’últim adéu, on es va inclinar el meu migdia,

i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.

Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits, deixaven

que n’exultés un de sol, el decretat del retorn.

Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura

més profundament que per cap vi ni per mort,

és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:

l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,

pel que jo sé de mi. Oh! Com era nua, com era

abandonada, la fe que a favor meu va lligar

els dos mons, que em volien, de banda i banda de l’ombra.”

Així de magnífica comença la setena de les Elegies de Bierville, del noble i egregi Carles Riba. En l’evocació del viatge d’Ulisses, de retorn a la seua pàtria, se m’ha fet present el nostre company viatger que aquest estiu, inesperadament, tristament, ens va deixar.

El poeta, exiliat de la seua terra els anys posteriors a la Guerra Civil, se sent identificat amb l’heroi grec que, en aquesta elegia, arriba a atènyer Ítaca ―la pàtria anhelada― tot i el son profund en què caigué quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis (versos 7-8). Així mateix se’m presenta l’adéu de l’estimat Manu, adormit en un periple de somni, viatjant sobre un mar en calma cap al ponent, ebri d’experiència i de coneixences. Arribat a Ítaca prematurament, reunit amb els seus, nosaltres ―“reials mariners”― quedem testimonis del que els seus ulls veieren i visqueren per l’ample mar del món i per la petita república rapitenca.

Tota elegia presenta un to dolgut, d’enyorança i nostàlgia, sentiments evidents que se m' aferren en recordar Manu. En ocasions no m’acabo de creure encara que ja no siga amb nosaltres. Tanmateix, i navegant elegies enllà, no em puc estar d’acabar citant altres versos de l’autor (vv. 61-68 de l’Elegia X), en què el poeta manifesta la pervivència de l’ànima amb l’embolcall de l’amor, que ens salva:

 

“Déus fraterns! Així abeurat i inundat del meu propi

pur retorn, he passat, ànima endins, cap on sou,

més enllà de la infància, vosaltres amb mi, en el somriure

de la certesa, un sol fi: jo el gloriós instrument

i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me, oh vida

recomençada! en tu, com en l’impuls i el treball

i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu,

no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet.”

Fins aviat, Manu!